diumenge, 24 de gener del 2010

750.000 visites

Aquesta és la xifra de visites que hem assolit a la web www.pedresdegirona.com i per celebrar-ho inaugurem una nova sub-web, Girona al plat, dedicada temàticament a la gastronomia: la cuina i la taula de Girona, amb els restaurants, els plats, les receptes, els ingredients, esdeveniments gastronòmics,... i el primer material que hi pengem és una col•lecció de suggeriment culinaris, que titulem “Dotze mesos, dotze menús”, en el que cada mes incorporarem un menú adient a l’estacionalitat, la disponibilitat dels ingredients, i la presentació i elaboració dels plats, amb descripcions i sobretot material gràfic que l’il•lustri.

L’hem iniciat amb un menú assignat al mes de gener que, si més no, esperem us obri la gana, i progressivament hi anirem migrant tot el material sobre temàtica gastronòmica que actualment és consultable a Pedres de Girona, formant així un cos monogràfic.

Aquest apunt volíem acabar-lo amb un gràcies a tots el visitants de “Pedres” per la xifra de visites assolida, però atesa la temàtica, sembla més adient acabar-lo amb un Bon profit!

dissabte, 16 de gener del 2010

Càlculs maleïts

Hi ha facultats que té l’ésser humà que, a vegades, són una veritable maledicció divina, gairebé una plaga d’Egipte a nivell individual. Una d’aquestes és, per a qui la té, la capacitat de fer càlculs mentals ràpids, simultanejant-ho amb la lectura d’un diari o l’audició de noticies.

Uns exemples:

Notícia 1:
L'Ajuntament de Girona canviarà 883 lluminàries del Barri Vell al llarg d'aquest any amb l'objectiu d'aconseguir un important estalvi econòmic i generar menys contaminació. El pressupost dels treballs és de 512.979 euros. (Diari de Girona, 16/01/2010)

Càlcul :
Cada llum es canviarà amb un cost de 580,95 €. Potser una mica car, no?

Notícia 2:
Fa uns mesos es van fer proves amb els fanals del carrer Nou del Teatre per comprovar-ne l'eficàcia Segons va explicat el regidor d'Urbanisme, Joan Pluma, la substitució permetrà passar a gastar 1.735.666 kilowats hora a 1.058.872. Això representa un estalvi del 38 per cent que, en diners, es tradueix en 100.519 euros. (Continuació de la notícia anterior).

Càlcul:
(1.735.666 – 1.058.872) / 100.519 = 6,733 €/kwh, és a dir, unes 50 vegades més car que les tarifes d’Endesa amb discriminació horària i hora punta. Cal negociar-ho...

Segon càlcul:
Els kwhs que es consumiran després de l’”estalvi” 1.058.872 entre 883 lluminàries, dona un valor de 1.199 kwh (mil cent noranta-nou). Amb llums menys potents potser passariem...

Noticia 3:
Entre les diverses despeses (astronòmiques totes elles) que representa la presidència espanyola de la UE en destaco una: 12.000.000 € destinats al manteniment de la web institucional de la presidència espanyola de la UE. (Font: diversos mitjans de comunicació).

Càlcul:
Considerant un cost laboral mig per persona de 16.800 € any (1.200 mes catoze vegades, és a dir un mileurista), i durant un període d’un any que durarà la presidència espanyola, dóna un exèrcit de 714 persones...

Aquesta és exclusivament la collita d’un sol dia. Un altre dia seguirem amb més...

dimecres, 13 de gener del 2010

Rhomer ha mort, visca “Avatar”!

Amb Rhomer ha desaparegut una forma profunda de fer cinema, transcendent, filosòfica, i per tant, humana. Un comentari sentit en un programa “informatiu” de televisió qualificava els seus films de no haver-hi acció; si per acció s’entén, per exemple, una persecució de cotxes pels carrers de Los Ángeles, evidentment, no, sinó que l’acció passava a l’interior d’uns personatges translúcids, que deixaven endevinar les emocions i les transmetien amb subtilesa, recolzats per unes imatges totalment al seu servei; jocs d’ombres i llums, mirades i gestos, tot plegat carregat de la complexitat de l’ésser humà, mitjançant el diàleg.



Avez-vous lu Pascal? Ma nuit chez Maud, 1969

Malauradament, en aquestes mateixes dates apareix la notícia del gran triomf econòmic a les nostres pantalles de la pel•lícula “Avatar” de James Cameron, presentada com el gran film del segle XXI, fins i tot amb la benedicció i assistència (amb ulleres de dos colors, com el Barça) de les grans patums polítiques i mediàtiques del país.

És el gran triomfat del cinema anecdòtic, espectacular, allò que s’anomena “amb acció”. Però, és que els inicis del cinema no eren ja això? Una veritable atracció de fira, on es bellugaven un personatges fantasmagòrics, d’aparença irreal, davant els quals l’espectador quedava bocabadat, però que poc més aportava al seu intel•lecte. Era concebut com un “divertimento” i va costar algunes dècades que fos considerat el setè art.

Personalment la mort de Rohmer m’ha sabut greu. El record de les seves pel•lícules projectades a la pantalla del desaparegut cinema Orient, a la cantonada del carrer de la Rutlla amb Emili Grahit (quan encara hi passava la via del tren de Sant Feliu), en unes sessions anomenades d’Art i Assaig, se m’ha fet més evident que mai, amb els debats a la sortida del cinema... Serveixin aquestes línies d’agraïment a la seva tasca.

dimarts, 12 de gener del 2010

A qui pertany una obra?

QUI ÉS AUTOR?

L’1 de novembre de 1987 es va incorporar a la legislació espanyola un cànon definit com remuneració compensatòria o cànon per còpia privada, una taxa aplicada a diversos mitjans d'enregistrament, la recaptació dels quals reben els autors, editors, productors i artistes, associats a alguna entitat privada de gestió de drets d'autor, en compensació per les còpies que es fan dels seus treballs en l'àmbit privat. Aquesta és la definició de l’anomenat “Cànon digital”.

UNA MICA D’HISTÒRIA

Establert mitjançant la Llei 22/1987, d'11 de novembre, de Propietat Intel•lectual, es va introduir el dret a fer còpies privades. En l'article 25 del text refós de la Llei de Propietat Intel•lectual espanyola (Reial Decret Legislatiu 1/1996, de 12 d'abril, durant l'últim govern en funcions de Felipe González), es va regular la pretensió compensatòria resultant d'una afectació del dret patrimonial d'autors, editors, artistes, productors audiovisuals i fonogràfics, quan el comprador realitza còpies per a ús privat. La Llei obliga a exercitar el cobrament a través de les entitats de gestió col•lectiva (SGAE, AIE i AGEDI). Per això s'anomena un "dret de remuneració de gestió col•lectiva forçosa". El 2003 el govern d'Aznar va ampliar el cànon a CD'si DVD's.

El cànon per còpia privada es cobra a Espanya als fabricants i importadors dels equips, aparells i materials que serveixen per a la duplicació d'obres, hipotèticament protegides per la Llei de Propietat Intel•lectual i disposicions connexes, ja siguin literàries, musicals o audiovisuals. No obstant això, la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) indica que la Llei de Propietat Intelectual considera responsables solidaris del pagament de la remuneració als distribuïdors, majoristes i minoristes successius adquirents, si a la factura dels seus proveïdors no apareix desglossat l'import de la remuneració.

El 18 de desembre de 2007, durant la segona legislatura de José Luís Rodríguez Zapatero, es va començar a aplicar un cànon a les gravadores de CD + DVD de 6,61 a 3,40 euros, als MP3 i MP4 de 3,15 euros per cada un d'aquests aparells, igual que als telèfons mòbils o una PDA capaç d'emmagatzemar o reproduir música, pels que s'abonaran 1,5 euros més com a resultat d'un nou acord entre les entitats de gestió de drets d' propietat intel lectual (amb la SGAE al capdavant) i ASIMELEC.

Això va provocar una gran polèmica en resultar evident que aquests suports es fan servir amb freqüència per a altres finalitats aliens a la còpia privada, i perquè aquest acord es va negociar sense la participació ni presència de consumidors i autoritats. Els defensors de l'acord assenyalen que, en tractar-se d'un acord entre particulars, no cal la consulta a tercers aliens a l'objecte del mateix i que, donat que al dia d'avui la tecnologia no permet taxar estrictament la còpia privada, per ser impossible la determinació del títol i el nombre de còpies realitzades, l'única solució possible consisteix en l'adopció d'una compensació generalitzada i indiscriminada.

Segons les xifres que publica la pròpia SGAE, entre els anys 2003 i 2005 la suma recaptada per l'esmentada societat ha crescut gairebé un 12% i se situa en 300 milions d'euros, una xifra força considerable.

REPERCUSIONS PRIVADES

Si bé tal com es definia el cànon, la recaptació la reben els autors, editors, productors i artistes, en definitiva els creadors, també s’especifica que només aquells que estan associats a alguna entitat privada de gestió de drets d'autor, que en definitiva serà l’encarregada de gestionar la pasta.

Aquells que utilitzem els suports i aparells gravats amb aquell cànon d’una manera constant i en quantitats considerables, estem aportant una “remuneració compensatòria” a no se sap qui, si a n’en Ramoncín, a Teddy Bautista, o ben bé a qui. Es veu que nosaltres no en som d’autors dels nostres treballs, bé siguin fotografies o treballs informàtics com aplicacions o webs... Tanmateix, malgrat que inicialment es va parlar de limitar la quantitat de còpies enteses com privades a tres, el text definitiu no ho especifica.

LA IGNORÀNCIA SEMPRE ÉS AGOSARADA

Això ve a tenor de la nova legislació sobre la possibilitat de tancament de webs que permeten la descàrrega de música, obres literàries i qualsevol altre susceptible de ser emmagatzemat en un suport digital. Moltes veus s’hi ha aixecat en contra, especialment des de les associacions d’internautes.

Una dada a tenir en compte: el coneixement que els diputats tenen de l’anomenada societat de la informació és més aviat baixa; segons un estudi la Universitat Complutense s’ha comprovat que, malgrat que el 87% dels diputats tenen un compte de correu electrònic institucional, tan sols el 17% respon quan se’ls envia un missatge. Només el 5% tenen un bloc.

divendres, 8 de gener del 2010

Sísif i l'import de successions

Sísif, rei de Corint, pels seus crims contra els déus, va ser obligat a empènyer una pedra enorme pendent amunt per una vessant costeruda, però abans d'arribar al cim de la muntanya la pedra sempre rodava cap avall, i Sísif havia de tornar a començar de nou des del principi.



(A la imatge, Sísif pujant la roca. Qui deuen ser els de dalt?)

Aquest mite clàssic em ve a la ment cada vegada que llegeixo articles i opinions sobre l’Impost de Successions a casa nostra. La darrera, la de Ramon Torramadé, en una carta publicada al Punt avui 08/01/2009, de la que destaco el següent fragment: “Jo el trobo just i potser una mica fluix. Una altra cosa és quin ús es fa d'aquesta recaptació. Només els impostos poden reequilibrar la base social, la igualtat d'oportunitats... Sense impostos el món seria un caos; o sigui, el poder del més fort”. Sorprenent, les conclusions i afirmacions, si haig de ser benèvol amb els meus epítets.

Una reflexió, basada en un cas real (segur que tots plegats en tenim algun ben a prop, si no en som nosaltres mateixos les víctimes). Una família, pare i mare, cap als anys seixanta i setanta, s’esmercen en treballar tots dos, amb sang suor i llàgrimes, per poder adquirir i “deixar un sostre” al seu fill, estant-se de moltes coses. Per llei de vida, els pares, arriba un moment que falten i el fill s’ha de fer càrrec de “l’herència”, és a dir, d’allò per a lo qual els seus pares treballaren tota la vida, pagaren els seus impostos corresponents en base a l’adquisició en el seu dia i la tinença tota la vida (em refereixo a l’IBI del corresponent municipi). Arribat a aquest punt, segons algunes opinions, compartides per partits de l’esquerra de progrés, s’ha de posar en marxa la màquina del “reequilibri de la base social”: “l’hereu”, per seguir vivint on ho ha fet sempre, ha de pagar el que té i el que no té i, si no, ho ha de manllevar (als bancs, si volen, naturalment...).

Aquest empobriment de “l’hereu”, en el supòsit que pugui mantenir “el sostre familiar”, fa que hagi de tornar a iniciar, si pot, el procés dels seus pares: el de Sísif pujant la pedra...

Moralitat del conte: si penseu deixar algun bé material als vostres fills, com un sostre on aixoplugar-se, no ho feu: dilapideu-ho tot, consumiu, que va bé per revifar l’economia, no estalvieu, que queda gravat cada cop més, gasteu, gasteu que el món s’acaba!

I, naturalment, en cap moment m’he referit a les grans fortunes immobles, industrials o simplement dineràries, que disposen d’infinitat de mecanismes per esquitllar l’espoli fiscal que representa aquesta figura impositiva al nivell que esmento en l’exemple anterior.

Una altra estona reflexionarem sobre el “reequilibri de la base social”. Serà quan pugui saber què s’hi entén per “base social”... A l’escrit esmentat literalment es diu que “Els que es queixen són els estalviadors que amb sacrifici o sense han creat un patrimoni, o els hereus beneficiats que poc ho han suat, quan considero que és l'impost que pot o hauria d'equilibrar el benestar social”. Sense comentaris.

divendres, 1 de gener del 2010

Els criteris i el valor de l’art

La inauguració fa pocs dies de l’escultura de Miquel Blay “Contra l’invasor” m’ha fet reflexionar, una vegada més, sobre la validesa de les obres dels artistes –no, necessàriament, obres d’art-. Aquesta és una peça que, despullada del seu valor simbòlic, “s’aguanta sola”, té valor en sí mateixa, i, el que és més important, és comprensible; no li calen explicacions addicionals: és el que és.

Ha caigut a les meves mans, casualment, el catàleg del 4rt Concurs de Pintura i Escultura Figurativa, organitzat per la Fundació de les Arts i el Artistes, de Barcelona, del que, segur, ben poca gent ha sentit parlar, al menys en mitjans de comunicació que solen ocupar-se d’aquestes coses.

M’ha sobtat per la seva contundència el paràgraf que transcric: “El ‘arte contemporáneo’ (mejor dicho, lo que como tal se entiende en los medios públicos) es ya una sombra de lo que fue. Ha perdido toda su carga de innovación y sorpresa. Ya no aporta nada ni genera reacción alguna. Simplemente se convierte en aburrimiento. Y la necesidad de las subvenciones, la obligatoriedad de los centros contemporáneos de seguir exponiendo montajes experimentales, la exclusividad de los museos de adquirir únicamente obras ya obsoletas, hacen que finalmente la continuidad de ese mundo se sustente única y exclusivamente en el soporte financiero de los poderes públicos. [...] Aquellos montajes, aquellos váteres y sillas amontonados, aquellos amasijos de hierros o telas manchadas, no soportan ya el paso del tiempo y son difícil objeto de exposición, pero contablemente constan como activos de la compañía, que nadie se atreve a pasar al capítulo de pérdidas, aunque ya no sirven para mucho más”.

Malgrat que aquesta forma de veure la realitat artística del país cada cop es faci més habitual, un exèrcit de “curators”, gestors culturals, comissaris i promotors artístics oficials en general, degudament subvencionats, segueixen entestant-se en fer entrar el clau per la cabota, i considerar que el que toca promocionar és allò que és extravagant, incomprensible o simplement avorrit per l’aficionat “normal” i el públic en general; és una mena de religió només per a iniciats. Però, això sí, finançada pels cabals públics.

Primar una performance extravagant que res de nou aporta més enllà de la seva pròpia existència, de mirar-se i remirar-se el melic, per damunt les valors intrínsecs d’artistes i obres a les que no li calen cap mena d’encoixinat intelectualoide, que sí aporten la sensibilitat, subtilesa i, per damunt de tot, el sentit de l’estètica, hauria de ser un delicte penat per la justícia.

Però en comptes d’això, encara es poden sentir comentaris com ‘és que jo d’art no hi entenc’, paraules proferides per un ciutadanet o una ciutadaneta davant una collonada majúscula. Doncs no, vostè, el que diu això, sí que entén què li comunica una pintura o una escultura que no necessiti ser explicada, que ÉS, i que li transmet allò que s’ha proposar l’artista, sense necessitat de ser beneïda per cap Consell de les Arts, ni avalada pel comissari de torn (que n’hi ha, com les farmàcies o els jutjats).

Arribats a aquest punt, és conseqüent que ens preguntem, on rau de debò el valor de l’art? No serà que s’ha inflat, com l’anomenada bombolla immobiliària o els globus de fires, la tasca iniqua dels grans precursors de no se sap ben bé què, els avantguardistes d’enlloc i els indigents del veritable talent?

I en aquests moments penso en un contenidor (no de brossa, no; dels d’obres)...