diumenge, 21 de febrer del 2010

En Jaume Fàbrega

La persistència dels impactes que reben alguns sentits es pot ajudar de tècniques com la fotografia per a la vista, o les gravacions de sons per a l’oïda. D’altres, en canvi, poden ser més eteris, com l’olfacte i molt especialment el gust.



Els sabors percebuts, en algun moment de la nostra vida, de forma conjunta amb la vista, els plats ben elaborats i millor menjats, són de difícil record exacte i material. Fer-ho d’una forma literària, agradable, entenedora i evocant, és un do a l’abast de molt pocs, i un d’aquests el tenim ben a prop. Em refereixo al crític gastronòmic Jaume Fàbrega. Els seus articles setmanals al Diari de Girona, i molt especialment els seus més de cinquanta llibres, alguns d’ells enciclopèdics, sobre matèria gastronòmica, són petites joies documentals de la gastronomia en general i molt especialment de la de les nostres terres.

Les seves narracions, que no només descripcions, traspuen treball acurat i documentat, pensat i elaborat, amb un extraordinari domini de l’idioma i la matèria, i per damunt de tot un gran amor al país i a una de les seves expressions culturals més característiques: la taula.

Les persones afeccionades a l’esport obren els diaris per les pàgines corresponents, més o menys, a l’apartat que els interessa, i els que ho són a la televisió, per les darreres. Jo, els diumenges, obro el Diari de Girona, el deixo de banda, obro el Dominical que l’acompanya, i cerco ràpidament dins la segona part la pàgina d’en Fàbrega. La devoro, mentre engoleixo la secreció salival que moltes vegades em produeixen les seves descripcions acurades, envoltades de referències històriques i costumistes a l’entorn de temes gastronòmics sempre sorprenents malgrat, algunes vegades, la seva aparent obvietat o quotidianeïtat.

No el conec personalment a n’en Fàbrega, però des d’aquí li envio una forta encaixada en reconeixement a la seva important i engrescadora tasca.

dimecres, 10 de febrer del 2010

Rèquiem pel català

El català és, avui per avui, un idioma precari i fràgil. Així de contundents són els epítets que li aplico a la vista del que hi ha. Titular del Punt diari d'avui: Només quatre de cada deu joves parla habitualment en català . Dades de la notícia: Segons un informe de l'Observatori Català de Joventut impulsat pel Departament d'Acció Social, només un 44,3% dels joves d'entre 15 i 29 anys admet parlar habitualment el català i un 12 % reconeix que no el parla ni el comprèn (veure la notícia completa). Preocupant, dramàtic.

Després de tantes campanyes, organismes, direccions generals, assessories, i altre bestiar de difícil classificació, aquest és el resultat. En una empresa privada, quan no s'obtenen els resultats i els objectius marcats, s'actúa d'una forma unívoca amb l'incompetent. Potser cal fer-ho, també, en aquest cas.

Massa sovint es cometen assassinats de frases i paraules en els mitjans que més haurien de vetllar per mantenir la nostra llengua en el nivell d’ús i de puresa que li correspon, com la televisió oficial, les emissores de ràdio adients i els diaris subvencionats; uns quants exemples (flagrants i sagnants):

- Ha desaparegut definitivament el mot “habitatge” i substituït per “vivenda”, per contagi del castellà, a masses entorns, especialment i malauradament, l’oficial.
- Els petons ja no “es fan”; resulta que ara “es donen”. I no diré l’acudit fàcil, tan emprat a emissores de ràdio i televisions, per fer riure a costa dels catalans (!). És que tenim un sentit de l’humor que riem de nosaltres mateixos (deu ser això...)
- A una paraula tan bonica com “lleure”, ja li han celebrat els funerals. Ara resulta que és “oci”. Com deia La Trinca, vés per on.
- Per cert, “bonic, bonica” tampoc tenen massa salut; Barcelona, posa’t guapa!
- Els “aturats”, que anaven a cercar feina a les oficines de l’Atur, també han desaparegut per donar pas al “parats”, que deuen fer cua a les del “Paro”.
- Tots els pronoms febles, a causa de la seva debilitat congènita, van traspassant, i els que queden, no es col•loquen on cal.

I com remei es dicten lleis i normatives que no serveixen, a la pràctica, més que per alimentar aquells que permanentment ataquen tot allò que flaira a català (i que, al final, no es fan complir).

Us convido a fer un exercici: sortiu de casa proveïts d’un bloc i un llapis, i us aneu fixant en els cartells de botigues, els penjats al balcons i rètols publicitaris diversos. Aneu prenent nota de tot allò que us sobti a simple vista. Segur que en poca estona, ja haureu omplert el bloc i heu d’anar-ne a comprar un altre al “xino” de la cantonada, perdó, volia dir al “xinès”.

dilluns, 1 de febrer del 2010

El carro i el cavall

Hi ha una imatge que vaig veure de petit –escassament tindria sis o set anys-, que no se m’ha esborrat mai. Jo vaig néixer al carrer de l’Auriga, darrera l’Ajuntament, on comença la pujada de la Mercè, i per allà passava moltes vegades un carro tirat per un cavall, que no sé que traginava, pujada amunt. El sòl del carrer, tot el carrer, era de llambordes, i el pas del vehicle provocava una simfonia de sorolls característica –mescla de les ferradures de l’animal i els xescles de les rodes- que feia que jo cada dia m’aboqués a la barana del balcó per veure’l passar.

Un dia, a aquell soroll, que es va interrompre sobtadament, gairebé just sota el meu balcó, se’n varen afegir d’altres: primer, un rosari de renecs proferits a viva veu per part del traginer, seguit d’uns cops secs, i el renill dolorós de l’animal. Als pocs segons, una munió de crits dels veïns esbroncant el carreter.

Vaig sortir, corrent, a veure què passava –la curiositat humana, en aquest casos, és infinita- i vaig veure un espectacle lamentable: el pobre cavall no podia tirar del carro pujada amunt per algun motiu, o bé perquè li relliscaven les ferradures damunt les llambordes humides, o no podia amb la càrrega, o estava malalt, i havia caigut a terra amb les potes plegades sota el cos i el cap i el coll estirats amunt.

Per fer-lo aixecar i seguir el seu treball, l’animal del traginer –vull dir la mala persona del carreter- no havia tingut altra pensada que agafar la pala que sempre duia damunt la càrrega i començar a donar-li cops a l’esquena: el dolor que això li provocava no feia que s’aixequés i tirés, sinó que renillés com un posseït, el que enfurismava encara més al carreter.

Al sentir el crits dels dos animals –el carreter i el cavall- els veïns des dels balcons deien de tot a l’home que pegava a la pobra bèstia, perquè deixés d’apallissar-lo i, o bé li alleugerís la càrrega, o l’ajudés empenyent el carro des de darrere.

Mai he sabut com va acabar la cosa; la meva mare, quan em va veure embadalit amb l’espectacle, em va fer entrar arrossegant-me per un braç i m’ho vaig perdre... El que sé segur és el que mètode per fer tirar l’animal no era el més adient; recordo que jo encara no havia fet la primera comunió (en aquella època es feia cap al set anys), i jo ja n’era conscient.

Aquesta imatge, no esborrada del meu disc dur personal, no se m’havia presentat mai més. Però darrerament, quan llegeixo als diaris les notícies dels grans líders del país que ens han de salvar la cara, la cartera i, de passada, el cul, m’hi ha fet pensar. Per sortir del pou en què ens trobem –més avall només, diuen, s’hi troba Letònia- i tirar del carro, ens foten cops de pala a l’esquena; o la càrrega és massa feixuga, o ens rellisquen les ferradures, o no estem prou forts, però el carro no puja. Augmentaran el tipus d’IVA (total, un parell de punts...), si podem, ens jubilarem més tard (total, un parell d’anys), de passada, com que ens sobren els calés a la butxaca, ens apugen també els tipus d’IRPF. I encara no hem acabat.

Sort que tot això sembla que només ho pagaran els que més tenen. No és això el que ens varen dir?