dissabte, 23 d’abril de 2011

El senyor Sobrequés

Jo tinc un bon record del meu pas l’Institut. En aquell vell casalot, que havia estat convent, era l’únic centre de Girona en el que s’hi cursava el Batxillerat superior i el Preuniversitari (el “Preu”).

Potser per la perspectiva del temps, que endolceix els records que han de perdurar i esborra els nesfastos, o és que realment era així, recordo que hi havia un grup de professors preparats i vocacionals, amb ganes d’ensenyar i ofici de fer-ho (gairebé tots). Per damunt de tots recordo d’una manera especial a Santiago Sobrequés, qui em va fer estimar la història, comprendre l’art i, sobretot, estimar el saber i la inquietud i curiositat per assolir-lo.
Les seves classes d’història de l’art les recolzava, a manca de millors mitjans didàctics, amb unes fitxes que s’havia fet, en les que enganxava fotografies retallades de diaris i revistes, de les obres d’art cabdals de la història de la humanitat. Sempre recordaré aquells mitjans paupèrrims i casolans, que tenien un considerable efecte alliçonador en els alumnes; fer-se càrrec de la pintura impressionista amb aquelles fotografies, mal impreses i en blanc i negre, era tot un exercici d’imaginació per part nostra que complementava la tasca de l’artista (i la del senyor Sobrequés).

Al llarg dels anys, me l’he anat trobant, al senyor Sobrequés, pel meu interès per la història. Més ben dit, no a ell en persona, però sí la seva obra, considerable i profunda, documentada i brillantment explicada, sobre la nostra època medieval, no l’història de les guerres, batalles i dinasties, sinó la de l’entorn que les provocava, les patia, i se’n recuperava: la gent, el poble, nosaltres.

Amb la seva característica forma de fer (cercar, documentar, pensar, explicar, escriure) em va fer arribar, a la meva adolescència, una considerable dosi d’inquietud i curiositat que mai li podria agrair. I també una manera de veure i considerar els fets i l’art, producte els uns dels altres, entendre la teranyina de l’història i de la sensibilitat humana, encreuats l’un damunt de l’altre.

Enguany es commemora el centenari del seu naixement, i amb aquest motiu, el Museu d’Història de la Ciutat ha preparat l’exposició “Santiago Sobrequés i Vidal. Un compromís amb Girona. 1911-2011”, en la que, d’una forma temàtico-cronològica s’hi exhibeixen fotografies i documents que apropen al visitant la seva vida i obra. M’ha agradat. Molt. Però hi he trobat a faltar aquella veu característica que ens explicava, naturalment en castellà però amb un accent gironí inconfusible, el “porqué los hititas...”, mentre li queia la cendra del cigarret que portava als llavis damunt l’armilla, confonent-se els dos matisos de gris, davant d’un enorme respecte per part dels alumnes, respecte que s’havia guanyat dia a dia. I fins i tot, perquè no dir-ho, l’afecte de molts de nosaltres que encara el recordem d’una forma molt especial.

Aquest respecte i afecte és el que avui em fa dir amb orgull a qui em vulgui escoltar “el senyor Sobrequés va ser el meu mestre”.

Cap comentari:

Publica un comentari