El trànsit a Roma (i a Itàlia)

Acabat d’arribar d’una estada a Roma, m’he permès reflexionar sobre aspectes al marge dels estrictament turístics, fins i tot artístics, per centrar-me més en allò quotidià que a la majoria dels habitants del sud dels Pirineus ens pot sobtar.
Habitualment, als mitjans de comunicació d’aquí, especialment els escrits, se sol presentar una Itàlia poblada de mafiosos, un país pràcticament en fallida, amb inseguretat ciutadana i una corrupció generalitzada. Si més no, és el tòpic.
Nosaltres fa molts anys que cada estiu anem a Itàlia, sempre amb cotxe particular, sense una ruta massa predefinida, i sense cap mena de reserva d’hotel, el que ens permet d’aturar-nos allà on veiem quelcom que considerem interessant i quedar-nos-hi, sense més límit que el que ens permet la butxaca.
El primer que vull destacar, especialment per a aquells que no han circulat mai per Roma (i, en general, per Itàlia), és la “humanització” del trànsit; allò que en qualsevol guia turística descriu com una “circulació caòtica”, a la nostra manera de veure, i de conduir, és la posada a la pràctica del lema “viu i deixa viure”. En diverses ocasions ens hem trobat, com no autòctons que som, amb problemes d’haver de canviar de carril, i fins i tot de sentit de forma sobtada perquè hem vist el senyal que ens indicava on volíem anar a pocs metres; doncs bé, mai ningú ens ha barrat el pas, ni ha sonat el claxon, sinó ans al contrari, ens han facilitat la maniobra. I això és l’experiència de molts anys!
Aturar el vehicle en doble fila, ocupant així una de les vies, no ha representat mai cap mena d’irritació i el conseqüent insult i concert de claxons pels que venien darrera; si m’aturo, per alguna cosa deu ser, que no tocar la pera.
El mateix podem dir de les autopistes italianes; que el carril de l’esquerra és per avançar i el de la dreta per circular, ho tenen perfectament entès i ho practiquen. Mai ens hem trobat, com a França, el carril de l’esquerra ocupat per un vehicle que va a 95 quilòmetres avançant-ne un altre que va a 94... i t’has d’esperar que, amb més pena que eficiència, acabi la maniobra d’avançament. Això sí, conduint amb la solfa dels múltiples senyals: ara 90, ara 120, ara 110, ara 130...
Tot el que explico podeu considerar que és una idealització fruit de l’amor pel país de Ròmul i Rem, però us asseguro que és el fruit empíric de molts anys de circular per Itàlia (i moltes altres carreteres i autopistes europees).
Amb tot això vull concloure que per a aquells que consideren les indicacions de les guies turístiques com paraula revelada de Déu, al menys en aquest cas, fieu-vos més de la vostra experiència personal. Ja m’ho sabreu dir...