Rèquiem pel català

El català és, avui per avui, un idioma precari i fràgil. Així de contundents són els epítets que li aplico a la vista del que hi ha. Titular del Punt diari d'avui: Només quatre de cada deu joves parla habitualment en català . Dades de la notícia: Segons un informe de l'Observatori Català de Joventut impulsat pel Departament d'Acció Social, només un 44,3% dels joves d'entre 15 i 29 anys admet parlar habitualment el català i un 12 % reconeix que no el parla ni el comprèn (veure la notícia completa). Preocupant, dramàtic.

Després de tantes campanyes, organismes, direccions generals, assessories, i altre bestiar de difícil classificació, aquest és el resultat. En una empresa privada, quan no s'obtenen els resultats i els objectius marcats, s'actúa d'una forma unívoca amb l'incompetent. Potser cal fer-ho, també, en aquest cas.

Massa sovint es cometen assassinats de frases i paraules en els mitjans que més haurien de vetllar per mantenir la nostra llengua en el nivell d’ús i de puresa que li correspon, com la televisió oficial, les emissores de ràdio adients i els diaris subvencionats; uns quants exemples (flagrants i sagnants):

- Ha desaparegut definitivament el mot “habitatge” i substituït per “vivenda”, per contagi del castellà, a masses entorns, especialment i malauradament, l’oficial.
- Els petons ja no “es fan”; resulta que ara “es donen”. I no diré l’acudit fàcil, tan emprat a emissores de ràdio i televisions, per fer riure a costa dels catalans (!). És que tenim un sentit de l’humor que riem de nosaltres mateixos (deu ser això...)
- A una paraula tan bonica com “lleure”, ja li han celebrat els funerals. Ara resulta que és “oci”. Com deia La Trinca, vés per on.
- Per cert, “bonic, bonica” tampoc tenen massa salut; Barcelona, posa’t guapa!
- Els “aturats”, que anaven a cercar feina a les oficines de l’Atur, també han desaparegut per donar pas al “parats”, que deuen fer cua a les del “Paro”.
- Tots els pronoms febles, a causa de la seva debilitat congènita, van traspassant, i els que queden, no es col•loquen on cal.

I com remei es dicten lleis i normatives que no serveixen, a la pràctica, més que per alimentar aquells que permanentment ataquen tot allò que flaira a català (i que, al final, no es fan complir).

Us convido a fer un exercici: sortiu de casa proveïts d’un bloc i un llapis, i us aneu fixant en els cartells de botigues, els penjats al balcons i rètols publicitaris diversos. Aneu prenent nota de tot allò que us sobti a simple vista. Segur que en poca estona, ja haureu omplert el bloc i heu d’anar-ne a comprar un altre al “xino” de la cantonada, perdó, volia dir al “xinès”.