El carro i el cavall

Hi ha una imatge que vaig veure de petit –escassament tindria sis o set anys-, que no se m’ha esborrat mai. Jo vaig néixer al carrer de l’Auriga, darrera l’Ajuntament, on comença la pujada de la Mercè, i per allà passava moltes vegades un carro tirat per un cavall, que no sé que traginava, pujada amunt. El sòl del carrer, tot el carrer, era de llambordes, i el pas del vehicle provocava una simfonia de sorolls característica –mescla de les ferradures de l’animal i els xescles de les rodes- que feia que jo cada dia m’aboqués a la barana del balcó per veure’l passar.

Un dia, a aquell soroll, que es va interrompre sobtadament, gairebé just sota el meu balcó, se’n varen afegir d’altres: primer, un rosari de renecs proferits a viva veu per part del traginer, seguit d’uns cops secs, i el renill dolorós de l’animal. Als pocs segons, una munió de crits dels veïns esbroncant el carreter.

Vaig sortir, corrent, a veure què passava –la curiositat humana, en aquest casos, és infinita- i vaig veure un espectacle lamentable: el pobre cavall no podia tirar del carro pujada amunt per algun motiu, o bé perquè li relliscaven les ferradures damunt les llambordes humides, o no podia amb la càrrega, o estava malalt, i havia caigut a terra amb les potes plegades sota el cos i el cap i el coll estirats amunt.

Per fer-lo aixecar i seguir el seu treball, l’animal del traginer –vull dir la mala persona del carreter- no havia tingut altra pensada que agafar la pala que sempre duia damunt la càrrega i començar a donar-li cops a l’esquena: el dolor que això li provocava no feia que s’aixequés i tirés, sinó que renillés com un posseït, el que enfurismava encara més al carreter.

Al sentir el crits dels dos animals –el carreter i el cavall- els veïns des dels balcons deien de tot a l’home que pegava a la pobra bèstia, perquè deixés d’apallissar-lo i, o bé li alleugerís la càrrega, o l’ajudés empenyent el carro des de darrere.

Mai he sabut com va acabar la cosa; la meva mare, quan em va veure embadalit amb l’espectacle, em va fer entrar arrossegant-me per un braç i m’ho vaig perdre... El que sé segur és el que mètode per fer tirar l’animal no era el més adient; recordo que jo encara no havia fet la primera comunió (en aquella època es feia cap al set anys), i jo ja n’era conscient.

Aquesta imatge, no esborrada del meu disc dur personal, no se m’havia presentat mai més. Però darrerament, quan llegeixo als diaris les notícies dels grans líders del país que ens han de salvar la cara, la cartera i, de passada, el cul, m’hi ha fet pensar. Per sortir del pou en què ens trobem –més avall només, diuen, s’hi troba Letònia- i tirar del carro, ens foten cops de pala a l’esquena; o la càrrega és massa feixuga, o ens rellisquen les ferradures, o no estem prou forts, però el carro no puja. Augmentaran el tipus d’IVA (total, un parell de punts...), si podem, ens jubilarem més tard (total, un parell d’anys), de passada, com que ens sobren els calés a la butxaca, ens apugen també els tipus d’IRPF. I encara no hem acabat.

Sort que tot això sembla que només ho pagaran els que més tenen. No és això el que ens varen dir?