Quan fou mort el combregaren (Assaig de Rèquiem)

Frase que, per qui no ho sàpiga, significa actuar amb retard i de forma inútil. Reaccionar ara davant la sentència del TC sobre l’Estatut per part dels partits catalans, és això. Ara es demana des de la més alta institució del país, la Presidència de la Generalitat, la convocatòria i la participació en una manifestació de protesta. I crec que ara ja no és el moment.


Que les lleis elaborades, votades i aprovades pel parlament català, pel poble de Catalunya, i, per si fos poc, també allà, a Madrid, depenguin dels vents que bufin i del tarannà d’uns quants magistrats –els uns progressistes, els altres conservadors- és intolerable. La mateixa qualificació que en fan polítics i mitjans de comunicació d’aquests sinistres personatges ja en demostra la seva dependència política...

Un país, no pot dependre de l’almoina, els drets no es pidolen, s’aconsegueixen, i s’ha tingut gairebé quatre anys per fer-nos sentir ben fort davant qui fos, i no s’ha fet. Ja anava bé tot: ja veure com tot anirà bé, ens deien, ja veureu com ens en sortirem. Que és el mateix que diu el metge al malalt terminal, és clar.

I ara resulta que no, que no ens en sortim, que allò que tots plegats varem aprovar com el pacte social que ens encabia en una Espanya cada dia més cantelluda, no els ha semblat bé. Però ja podem estar tranquils; de fet, només han tombat entre alguna desena d’articles (segons els d’aquí), i una cinquantena (segons els d’allà). Ni que fos un de sol seria admissible; això no va a pes com les patates. És molt més que una Llei, per grossa que sigui: és la dignitat del poble.

Tot això són petites reflexions davant la reacció miserable i oportunista de la majoria de partits que han fet unes primeres declaracions; ben pocs hi ha tocat, i gairebé cap ha prescindit d’erigir-se en salvador de la Pàtria i del ja-us-ho-deia-jo, absolutament tots han estat fins ara amagats darrera la verdissa, amatents a veure d’on venen. A partir d’ara espero que cap polític d’alt rang gosi emprar la paraula “desafecció”. És que l’afecció, si en quedava, s’ha exhaurit del tot. La fidelitat del país no és la bota de Sant Ferriol, aquella que no s’acabava mai ni es buidava del tot. Potser ja ens els han acabat. Els bots, vull dir.