Els criteris i el valor de l’art

La inauguració fa pocs dies de l’escultura de Miquel Blay “Contra l’invasor” m’ha fet reflexionar, una vegada més, sobre la validesa de les obres dels artistes –no, necessàriament, obres d’art-. Aquesta és una peça que, despullada del seu valor simbòlic, “s’aguanta sola”, té valor en sí mateixa, i, el que és més important, és comprensible; no li calen explicacions addicionals: és el que és.

Ha caigut a les meves mans, casualment, el catàleg del 4rt Concurs de Pintura i Escultura Figurativa, organitzat per la Fundació de les Arts i el Artistes, de Barcelona, del que, segur, ben poca gent ha sentit parlar, al menys en mitjans de comunicació que solen ocupar-se d’aquestes coses.

M’ha sobtat per la seva contundència el paràgraf que transcric: “El ‘arte contemporáneo’ (mejor dicho, lo que como tal se entiende en los medios públicos) es ya una sombra de lo que fue. Ha perdido toda su carga de innovación y sorpresa. Ya no aporta nada ni genera reacción alguna. Simplemente se convierte en aburrimiento. Y la necesidad de las subvenciones, la obligatoriedad de los centros contemporáneos de seguir exponiendo montajes experimentales, la exclusividad de los museos de adquirir únicamente obras ya obsoletas, hacen que finalmente la continuidad de ese mundo se sustente única y exclusivamente en el soporte financiero de los poderes públicos. [...] Aquellos montajes, aquellos váteres y sillas amontonados, aquellos amasijos de hierros o telas manchadas, no soportan ya el paso del tiempo y son difícil objeto de exposición, pero contablemente constan como activos de la compañía, que nadie se atreve a pasar al capítulo de pérdidas, aunque ya no sirven para mucho más”.

Malgrat que aquesta forma de veure la realitat artística del país cada cop es faci més habitual, un exèrcit de “curators”, gestors culturals, comissaris i promotors artístics oficials en general, degudament subvencionats, segueixen entestant-se en fer entrar el clau per la cabota, i considerar que el que toca promocionar és allò que és extravagant, incomprensible o simplement avorrit per l’aficionat “normal” i el públic en general; és una mena de religió només per a iniciats. Però, això sí, finançada pels cabals públics.

Primar una performance extravagant que res de nou aporta més enllà de la seva pròpia existència, de mirar-se i remirar-se el melic, per damunt les valors intrínsecs d’artistes i obres a les que no li calen cap mena d’encoixinat intelectualoide, que sí aporten la sensibilitat, subtilesa i, per damunt de tot, el sentit de l’estètica, hauria de ser un delicte penat per la justícia.

Però en comptes d’això, encara es poden sentir comentaris com ‘és que jo d’art no hi entenc’, paraules proferides per un ciutadanet o una ciutadaneta davant una collonada majúscula. Doncs no, vostè, el que diu això, sí que entén què li comunica una pintura o una escultura que no necessiti ser explicada, que ÉS, i que li transmet allò que s’ha proposar l’artista, sense necessitat de ser beneïda per cap Consell de les Arts, ni avalada pel comissari de torn (que n’hi ha, com les farmàcies o els jutjats).

Arribats a aquest punt, és conseqüent que ens preguntem, on rau de debò el valor de l’art? No serà que s’ha inflat, com l’anomenada bombolla immobiliària o els globus de fires, la tasca iniqua dels grans precursors de no se sap ben bé què, els avantguardistes d’enlloc i els indigents del veritable talent?

I en aquests moments penso en un contenidor (no de brossa, no; dels d’obres)...