dimarts, 12 de gener del 2010

A qui pertany una obra?

QUI ÉS AUTOR?

L’1 de novembre de 1987 es va incorporar a la legislació espanyola un cànon definit com remuneració compensatòria o cànon per còpia privada, una taxa aplicada a diversos mitjans d'enregistrament, la recaptació dels quals reben els autors, editors, productors i artistes, associats a alguna entitat privada de gestió de drets d'autor, en compensació per les còpies que es fan dels seus treballs en l'àmbit privat. Aquesta és la definició de l’anomenat “Cànon digital”.

UNA MICA D’HISTÒRIA

Establert mitjançant la Llei 22/1987, d'11 de novembre, de Propietat Intel•lectual, es va introduir el dret a fer còpies privades. En l'article 25 del text refós de la Llei de Propietat Intel•lectual espanyola (Reial Decret Legislatiu 1/1996, de 12 d'abril, durant l'últim govern en funcions de Felipe González), es va regular la pretensió compensatòria resultant d'una afectació del dret patrimonial d'autors, editors, artistes, productors audiovisuals i fonogràfics, quan el comprador realitza còpies per a ús privat. La Llei obliga a exercitar el cobrament a través de les entitats de gestió col•lectiva (SGAE, AIE i AGEDI). Per això s'anomena un "dret de remuneració de gestió col•lectiva forçosa". El 2003 el govern d'Aznar va ampliar el cànon a CD'si DVD's.

El cànon per còpia privada es cobra a Espanya als fabricants i importadors dels equips, aparells i materials que serveixen per a la duplicació d'obres, hipotèticament protegides per la Llei de Propietat Intel•lectual i disposicions connexes, ja siguin literàries, musicals o audiovisuals. No obstant això, la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) indica que la Llei de Propietat Intelectual considera responsables solidaris del pagament de la remuneració als distribuïdors, majoristes i minoristes successius adquirents, si a la factura dels seus proveïdors no apareix desglossat l'import de la remuneració.

El 18 de desembre de 2007, durant la segona legislatura de José Luís Rodríguez Zapatero, es va començar a aplicar un cànon a les gravadores de CD + DVD de 6,61 a 3,40 euros, als MP3 i MP4 de 3,15 euros per cada un d'aquests aparells, igual que als telèfons mòbils o una PDA capaç d'emmagatzemar o reproduir música, pels que s'abonaran 1,5 euros més com a resultat d'un nou acord entre les entitats de gestió de drets d' propietat intel lectual (amb la SGAE al capdavant) i ASIMELEC.

Això va provocar una gran polèmica en resultar evident que aquests suports es fan servir amb freqüència per a altres finalitats aliens a la còpia privada, i perquè aquest acord es va negociar sense la participació ni presència de consumidors i autoritats. Els defensors de l'acord assenyalen que, en tractar-se d'un acord entre particulars, no cal la consulta a tercers aliens a l'objecte del mateix i que, donat que al dia d'avui la tecnologia no permet taxar estrictament la còpia privada, per ser impossible la determinació del títol i el nombre de còpies realitzades, l'única solució possible consisteix en l'adopció d'una compensació generalitzada i indiscriminada.

Segons les xifres que publica la pròpia SGAE, entre els anys 2003 i 2005 la suma recaptada per l'esmentada societat ha crescut gairebé un 12% i se situa en 300 milions d'euros, una xifra força considerable.

REPERCUSIONS PRIVADES

Si bé tal com es definia el cànon, la recaptació la reben els autors, editors, productors i artistes, en definitiva els creadors, també s’especifica que només aquells que estan associats a alguna entitat privada de gestió de drets d'autor, que en definitiva serà l’encarregada de gestionar la pasta.

Aquells que utilitzem els suports i aparells gravats amb aquell cànon d’una manera constant i en quantitats considerables, estem aportant una “remuneració compensatòria” a no se sap qui, si a n’en Ramoncín, a Teddy Bautista, o ben bé a qui. Es veu que nosaltres no en som d’autors dels nostres treballs, bé siguin fotografies o treballs informàtics com aplicacions o webs... Tanmateix, malgrat que inicialment es va parlar de limitar la quantitat de còpies enteses com privades a tres, el text definitiu no ho especifica.

LA IGNORÀNCIA SEMPRE ÉS AGOSARADA

Això ve a tenor de la nova legislació sobre la possibilitat de tancament de webs que permeten la descàrrega de música, obres literàries i qualsevol altre susceptible de ser emmagatzemat en un suport digital. Moltes veus s’hi ha aixecat en contra, especialment des de les associacions d’internautes.

Una dada a tenir en compte: el coneixement que els diputats tenen de l’anomenada societat de la informació és més aviat baixa; segons un estudi la Universitat Complutense s’ha comprovat que, malgrat que el 87% dels diputats tenen un compte de correu electrònic institucional, tan sols el 17% respon quan se’ls envia un missatge. Només el 5% tenen un bloc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada