divendres, 8 de gener del 2010

Sísif i l'import de successions

Sísif, rei de Corint, pels seus crims contra els déus, va ser obligat a empènyer una pedra enorme pendent amunt per una vessant costeruda, però abans d'arribar al cim de la muntanya la pedra sempre rodava cap avall, i Sísif havia de tornar a començar de nou des del principi.



(A la imatge, Sísif pujant la roca. Qui deuen ser els de dalt?)

Aquest mite clàssic em ve a la ment cada vegada que llegeixo articles i opinions sobre l’Impost de Successions a casa nostra. La darrera, la de Ramon Torramadé, en una carta publicada al Punt avui 08/01/2009, de la que destaco el següent fragment: “Jo el trobo just i potser una mica fluix. Una altra cosa és quin ús es fa d'aquesta recaptació. Només els impostos poden reequilibrar la base social, la igualtat d'oportunitats... Sense impostos el món seria un caos; o sigui, el poder del més fort”. Sorprenent, les conclusions i afirmacions, si haig de ser benèvol amb els meus epítets.

Una reflexió, basada en un cas real (segur que tots plegats en tenim algun ben a prop, si no en som nosaltres mateixos les víctimes). Una família, pare i mare, cap als anys seixanta i setanta, s’esmercen en treballar tots dos, amb sang suor i llàgrimes, per poder adquirir i “deixar un sostre” al seu fill, estant-se de moltes coses. Per llei de vida, els pares, arriba un moment que falten i el fill s’ha de fer càrrec de “l’herència”, és a dir, d’allò per a lo qual els seus pares treballaren tota la vida, pagaren els seus impostos corresponents en base a l’adquisició en el seu dia i la tinença tota la vida (em refereixo a l’IBI del corresponent municipi). Arribat a aquest punt, segons algunes opinions, compartides per partits de l’esquerra de progrés, s’ha de posar en marxa la màquina del “reequilibri de la base social”: “l’hereu”, per seguir vivint on ho ha fet sempre, ha de pagar el que té i el que no té i, si no, ho ha de manllevar (als bancs, si volen, naturalment...).

Aquest empobriment de “l’hereu”, en el supòsit que pugui mantenir “el sostre familiar”, fa que hagi de tornar a iniciar, si pot, el procés dels seus pares: el de Sísif pujant la pedra...

Moralitat del conte: si penseu deixar algun bé material als vostres fills, com un sostre on aixoplugar-se, no ho feu: dilapideu-ho tot, consumiu, que va bé per revifar l’economia, no estalvieu, que queda gravat cada cop més, gasteu, gasteu que el món s’acaba!

I, naturalment, en cap moment m’he referit a les grans fortunes immobles, industrials o simplement dineràries, que disposen d’infinitat de mecanismes per esquitllar l’espoli fiscal que representa aquesta figura impositiva al nivell que esmento en l’exemple anterior.

Una altra estona reflexionarem sobre el “reequilibri de la base social”. Serà quan pugui saber què s’hi entén per “base social”... A l’escrit esmentat literalment es diu que “Els que es queixen són els estalviadors que amb sacrifici o sense han creat un patrimoni, o els hereus beneficiats que poc ho han suat, quan considero que és l'impost que pot o hauria d'equilibrar el benestar social”. Sense comentaris.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada