Rhomer ha mort, visca “Avatar”!

Amb Rhomer ha desaparegut una forma profunda de fer cinema, transcendent, filosòfica, i per tant, humana. Un comentari sentit en un programa “informatiu” de televisió qualificava els seus films de no haver-hi acció; si per acció s’entén, per exemple, una persecució de cotxes pels carrers de Los Ángeles, evidentment, no, sinó que l’acció passava a l’interior d’uns personatges translúcids, que deixaven endevinar les emocions i les transmetien amb subtilesa, recolzats per unes imatges totalment al seu servei; jocs d’ombres i llums, mirades i gestos, tot plegat carregat de la complexitat de l’ésser humà, mitjançant el diàleg.



Avez-vous lu Pascal? Ma nuit chez Maud, 1969

Malauradament, en aquestes mateixes dates apareix la notícia del gran triomf econòmic a les nostres pantalles de la pel•lícula “Avatar” de James Cameron, presentada com el gran film del segle XXI, fins i tot amb la benedicció i assistència (amb ulleres de dos colors, com el Barça) de les grans patums polítiques i mediàtiques del país.

És el gran triomfat del cinema anecdòtic, espectacular, allò que s’anomena “amb acció”. Però, és que els inicis del cinema no eren ja això? Una veritable atracció de fira, on es bellugaven un personatges fantasmagòrics, d’aparença irreal, davant els quals l’espectador quedava bocabadat, però que poc més aportava al seu intel•lecte. Era concebut com un “divertimento” i va costar algunes dècades que fos considerat el setè art.

Personalment la mort de Rohmer m’ha sabut greu. El record de les seves pel•lícules projectades a la pantalla del desaparegut cinema Orient, a la cantonada del carrer de la Rutlla amb Emili Grahit (quan encara hi passava la via del tren de Sant Feliu), en unes sessions anomenades d’Art i Assaig, se m’ha fet més evident que mai, amb els debats a la sortida del cinema... Serveixin aquestes línies d’agraïment a la seva tasca.